Barriada Cortsenca

20 d'abril de 1897

L'ANNEXIÓ DE LES CORTS A BARCELONA

Col·laboració amb Vella Cortsenca i Quim Perelló

Comparteix aquest contingut

L’agregació va significar l’eliminació il·legal dels 6 pobles del Pla.

Segons la llei municipal de l’época, la decisió d’una annexió dels territoris només la podia prendre la Diputació provincial amb la conformitat de les dues parts, un fet que no va succeir. La firma de la reina regent Maria Cristina eliminava la soberania dels 6 municipis.

I és que la creació de la Gran Barcelona, lluny del que es pensa la gent, no va ser fruit d’una fraternal i amistosa negociació o d’un pletòric sentiment barceloní. Va ser l’expansió ferotge d’una ciutat amb propòsits econòmics sobre la resta de municipis, una visió especulativa del territori envers la vida tranquila dels pobles del voltant. Unes formes que segurament van marcar, ja d’inici, els rols entre el centre i la perifèria barcelonina. Rols que, més d’un segle després, encara s’arroseguen .

Els antics municipis independents van convertir-se, encara més, en terrenys per a les infraestructures que molestava tenir dins Barcelona i , una política que, especialment en l’aspecte urbanístic, van marcar els barris durant el segle XX.

1800

Noves ubicacions

Ens ubiquem a l’any 1846. El consistori de Barcelona dicta la prohibició d’instal·lar noves fàbriques dins el perímetre de les muralles que envolten la ciutat. L’excés de densitat de població comença a passar factura a la ciutat, fa anys que es viu entre fums, residus i sorolls de les creixents industries, posant en risc la salubritat de la ciutadania.

La prohibició provoca que els industrials posin l’ull en els pobles del pla. En pocs anys es traslladen les fàbriques a pobles com Sant Andreu, Sants o Sant Martí. Poblacions on es paguen menys impostos, hi ha tot el terreny que es vol i una bona comunicació gràcies a la progressiva arribada del tren.

Planòl de Barcelona i els seus voltants (1855), de Ildefons Cerdá.
1846

Pressió demogràfica

A Barcelona els conflictes socials, a causa de la pressió demogràfica (provocant desigualtats, malalties i epidèmies), reclamava a crits l’enderroc de la muralla i l’expansió de la ciutat. I com sempre passa, mentre uns ho veien com una oportunitat per edificar una ciutat més igualitària, satisfent les inquietuds socials, d’altres només veien la possibilitat de fer negoci.

L’any 1854 es va dona el permís per l’enderroc, amb el qual la via de sortida per a l’expansió especuladora i territorial de la ciutat ja era una realitat. Aquesta es va plasmar en el projecte d’Eixample elaborat per Ildefons Cerdà, que va suposar la major ampliació territorial de Barcelona fins el moment.

1854

Cerdà sobrepassà

Amb el seu pla, Cerdà sobrepassà el projecte d’Eixample de Barcelona, estenent la ciutat per poblacions que encara eren independents.

1860

Protestes entre els pobles del Pla

Rius i Taulet, alcalde de la ciutat, començà els tràmits per aconseguir la desitjada expansió. L’Ajuntament de Barcelona engega una política agressivament annexionista envers els municipis adjacents, amb l’objectiu d’agregar-los, fins i tot contra la seva voluntat. Una intenció que va generar protestes entre els pobles del Pla, que van aprofitar la rivalitat de Barcelona i Madrid, denunciant a la capital que la ciutat catalana el que volia era disputar la supremacia de la capital de l’Estat. Madrid, llavors, va tancar les portes a l’agregació.

L’actitud de l’Ajuntament de Barcelona va provocar una forta resistència entre els municipis independents del Pla, unint-se i creant la “Junta antiagregacionista de los pueblos del Llano”.

1874

Exposició Universal

Amb l’arribada de l’Exposició Universal a ciutat van veure més aprop la possibilitat d’agregació. Una fita molt important per Barcelona, ja que havien vist en la marxa de les grans indústries als pobles del voltant una pèrdua impositiva per a les arques municipals.

1888

Mobilitzacions contra l'agregació

La Diputació, novament, va donar llum verda a l’agregació. Una comissió va marxar cap a Madrid per tornar a intentar convèncer a la capital de l’Estat. Mentrestant als pobles les mobilitzacions no s’aturaven. El 7 d’abril de 1889 els antiagregacionistes van aplegar 40.000 persones en manifestació davant el Govern Civil (1/4 part de tota la seva població).

La demanda barcelonina va tornar a fer fallida. La insistència barcelonina, però, no es va aturar en els anys següents.

1889

La sort dels pobles del Pla

El 24 de febrer de 1895 va haver un fet que canviaria la sort dels pobles del Pla. Els independentistes cubans s’aixecaven en contra dels espanyols, provocant l’inici de la Guerra d’Independència de Cuba. Les necessitats de l’Estat espanyol van canviar radicalment i Barcelona va veure-hi una oportunitat única.

Les arques de l’Estat havien de pagar una nova guerra i l’orgull de la capital envers la ciutat barcelonina va passar a un segon terme. Si Barcelona volia realitzar l’expansió desitjada només calia que negociés amb el pagament de més impostos. Acord que l’Ajuntament de Barcelona va tancar el 30 de març de 1897.

1895

La data: 20 d'abril

El dia 1 d’abril una comissió encapçalada per l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Nadal i Vilardaga, arribava a Madrid per negociar i posar data a la fatídica agregació.

Així és com el 20 d’abril de 1897, per reial decret de la reina Maria Cristina i signat pel ministre de Governació, les Corts, juntament amb  Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, passaven a formar part del territori barceloní.

De la nit al dia la superfície de Barcelona es va triplicar. Va passar de 383 908 habitants a 559 589, tot i només afegir poc més de 7000 cortsencs i cortsenques, població del poble a l’època. Barcelona esdevenia la ciutat més poblada de la península Ibèrica, per davant de Madrid, Lisboa i València.

COMPRA I COL·LABORA

Si vols alguna de les samarretes envian’s un correu a barriadacortsenca@gmail.com